Info: Moçambic

Uns anys després de l’accés a la independència de Portugal el 1975, Moçambic va patir una guerra civil que es va prolongar al llarg  de la dècada dels 80 i va causar un milió de víctimes directes i més de cinc milions de refugiats i desplaçats interns, i la destrucció de la major part de les infraestructures i del teixit econòmic i social del país. El conflicte moçambicà oposava al govern d’inspiració marxista del FRELIMO (Front d’Alliberament de Moçambic) a la guerrilla de la RENAMO (Resistència Nacional Moçambicana), creada pel règim racista de Ian Smith a Rhodèsia i recolzada per,  posteriorment, la Sud-àfrica de l’apartheid.
Amb la caiguda del mur de Berlin i el nou context internacional, es va concretar una nova situació política: la signatura a l’octubre del 1992 a Roma de l’Acord General de Pau. Prèviament, l’any 1990 s’havia promulgat una nova Constitució que reconeixia la separació de poders i posava fi al sistema de partit únic i d’economia centralitzada.
Dins el marc de l’Acord de Pau, l’ONU va desplegar una de les operacions més exitoses, l’OUMOZ, que va crear les condicions d’estabilitat política i militar necessàries per a la celebració a l’octubre de 1994 de les primeres eleccions lliures i multipartidistes a Moçambic, que varen determinar la RENAMO com a partit polític. Els comicis de 1994 van ser guanyats pel FRELIMO.
Les segones eleccions lliures es van celebrar l’any 1999 i van consolidar un sistema bipartidista, on el FRELIMO ha quedat com la força política al sud i centre-sud, mentre que la RENAMO obté més suport al centre-nord del país. De nou, FRELIMO i el seu líder Joaquim Chissano va triomfar electoralment, encara que amb menor marge sobre la RENAMO i el seu líder, Afonso Dhaklama.
Paral·lelament, a partir de les eleccions locals de 1998 es va posar en marxa un procés de descentralització que actualment comprèn 33 municipis, els quals es corresponen amb els principals nuclis urbans del país.
Els segons comicis municipals van tenir lloc el novembre de 2003 i, a diferència dels anteriors, la RENAMO va obtenir el triomf a cinc localitats, inclosa Beira, la segona ciutat més important del país després de Maputo, la capital.
Els últims comicis electorals generals s’han dut a terme els dies 1 i 2 de desembre de 2004. El FRELIMO, guanyador de les eleccions, va presentar com a candidat  Armando Emilio Guebuza, representant de la vella guàrdia del partit davant de la tendència més modernitzadora de Chissano, que, amb un gest poc freqüent en el context africà, ha acatat la Constitució i no ha buscat la possibilitat d’obtenir un tercer mandat.

Politica exterior:

En el pla internacional, Moçambic fa gala d’una política exterior oberta que compatibilitza amb la pertinença a organitzacions de naturalesa diferent, com ara la Commonwealth, la CPLP (Comunitat de Països de Llengua Oficial Portuguesa) o l’Organització de la Conferència Islàmica. Dins la modèstia dels seus mitjans, Moçambic aspira a jugar un paper de cert relleu regional, que l’ha portat a ostentar entre el juliol del 2003 i el juliol del 2004 la presidència de la Unió Africana. Moçambic ha albergat aquest any la Cimera de Caps d’Estats dels països ACP (Àsia, Carib, Pacífic).
Moçambic és totalment depenent de l’ajut procedent de la comunitat internacional donant, que constitueix més de la meitat dels seus ingressos pressupostaris. Resulta per tant natural que a Moçambic s’hagi avançat més que en altres països a l’hora d’articular mecanismes de coordinació i integració de l’ajut extern, mitjançant l’adopció de enfocaments amplis sectorials (SWAP) i  el recolzament pressupostari directe.
El principal soci de cooperació de Moçambic és la Unió Europea, amb un ajut que supera el 75% del total.

Situació social:

Moçambic compta  amb una població aproximada de 20 milions d’habitants  i una densitat que no arriba a les 24 persones per quilòmetre quadrat. Després de la ralentització demogràfica de la dècada dels 80 produïda pel conflicte bèl·lic, la taxa de creixement va començar a recuperar-se a partir de 1992 per a situar-se actualment al voltant del 2,3 % anual. Una de les característiques principals de la població de Moçambic és la joventut, amb una mitjana d’edat de 19 anys i una esperança de vida que no arriba als 40 anys, resultat de la desnutrició, les deficitàries condicions sanitàries, la malària i de forma cada vegada més patent la sida. Segons el darrer informe sobre Desenvolupament Humà del PNUD, Moçambic ocupa el lloc 170 d’una llista de 175 països examinats.
L’estructura social de Moçambic està directament condicionada per la pobresa extrema, que afecta més de la meitat dels moçambicans,  i per l’ancestral exclusió de la vida nacional de la majoria de la població que viu a zones rurals i practica l’agricultura de subsistència. Aquesta majoria rural suposa el 75 % de la població i a més a més és molt vulnerable als cicles naturals de sequeres i inundacions.
La dicotomia entre població rural i urbana, és doncs, molt més rellevant a efectes econòmics i socials que les diferències entre cultures, ètnies, confessions religioses i llengües, que conviuen de forma harmònica a tot el país. Aquesta ambigüitat camp-ciutat es complementa així mateix entre la disparitat del sud més ric i el nord més pobre. Es d’assenyalar que a les grans urbs com Maputo, i especialment als seus barris perifèrics les oportunitats dels que van ser desplaçats pel conflicte, inundacions o ciclons són en gran mesura mínimes o inexistents. En aquest barris, com ara Magoanine, As Mahotas, Laulane o Albazine, objecte d’aquest projecte, un espectacular desarrelament i creixement poblacional està ocasionant marginalitat i violència.
Com a la majoria de països del seu entorn, la dona és el suport fonamental de les estructures familiars, inclosos els components productius. A pesar de les grans diferencies culturals entre els models matriarcals i patriarcals que coexisteixen al país, la situació de la dona, en termes generals d’educació, salut i accés i control dels recursos, és pitjor que la del home.

Sector educatiu:

Actualment, Moçambic es troba en ple procés de reconstrucció. En els darrers anys, el país va mostrar un gran esforç de recuperació econòmica, desenvolupant un important creixement als principals sectors. Tot i això, el pagament del deute extern suposa un gran obstacle per al seu desenvolupament, afectant especialment als sectors no productius, com l’educació i la salut.
En aquest context, el govern va elaborar un pla estratègic per al trienni 1997-2000 amb el lema “Combatre l’Exclusió, Renovar l’Escola”, que establia com a objectius prioritaris l’accés de la població a l’educació, la millora de l’educació en tots el àmbits i el reforç i desenvolupament de l’administració educativa. Tot i que l’interès del govern fou notable, es va trobar amb infraestructures educatives enrunades, abandonades o gairebé destruïdes, amb un índex d’analfabetisme del 80 %.
Actualment, els càlculs de la política governamental per a l’ensenyament secundari i per a la formació de professors d’aquest nivell estan descrits en el pla quinquennal del Govern per a 2000-2004, i en el Pla Estratègic del Sector de l’Educació (PEE, 1999-2003) sota el lema “Revitalitzar les Escoles i Augmentar les Oportunitats”.
L’índex de fracàs escolar, les repeticions, l'absentisme, les interrupcions forçades i el baix índex de transició i d’acabament d’estudis caracteritzen l’ensenyament secundari general (ESG). L’índex de repetició se situa aproximadament en el 35 % en el ESG-1 i en el 15 % en el ESG-2. Tot i això, hi ha una gran pressió per a l’expansió de l’ensenyament secundari a mesura que un grup cada vegada més gran d’alumnes acaba l’ensenyament primari i avança pel sistema educatiu. Actualment, encara que l’índex de suspesos sigui molt alt, en la transició dels cicles segueix havent-hi una gran voluntat per continuar els estudis. En efecte, com a resultat d’iniciatives locals, l’índex d’expansió de l’ensenyament secundari ja ha excedit el projectat per la Direcció de Planificació.
Encara hi ha moltes disparitats entre les províncies en termes de places a les escoles, infraestructures, qualitat dels professors i dotació financera. L’índex d’assistència a classe al primer cicle d’ensenyament secundari (ESG1) varien del 2 por 1000 a Nampula, ciutat situada al nord al 120 per 1000 a Maputo, situada al sud. Excepte a Maputo i rodalies, l’índex d’assistència de les noies (per cada 1000 dones) varia de la meitat cap als dos terços en relació a l’índex total d’assistència. Al voltant del 40 % dels alumnes en el ESG1 i en el ESG2 són noies, encara que en algunes províncies aquesta proporció és menor, arribant al 20 % a la província de Niassa, situada al nord contra el 63 % a la ciutat de Maputo.
L’índex d’absentisme de les noies és dues vegades superior en relació als nois en els dos nivells de secundària. Prop del 34 % dels graduats d’ESG-1 i del 38 % dels graduats d’ESG-2 són noies, però a Niassa aquestes xifres són del 15 i 20 % respectivament. Paral·lelament a la interrupció de l’escolaritat, aquests índexs de repetició provoquen una gran disparitat de les edats dels alumnes a les aules. L’edat comú del que seria equivalent a primer, segon i tercer d’ESO és de 16, 17 i 19 anys i no 13, 14 i 15 segons estableix la llei del Sistema Nacional de Educação (SNE). L’equivalent a quart d’ESO i primer de Batxillerat les edats són 20 i 21 anys, en compte de 16 i 17. Aquesta diferència d’edats entre alumnes arriba als 10 anys en algunes classes i és un greu problema, particularment en els torns nocturns, i també repercuteix en el contingut i en la qualitat de l’ensenyament, atès que el tractament de la diversitat a les aules és un problema d’urgent solució.

Professorat

La baixa dedicació dels professors, així com el seu baix estat d’autoestima, estan en part relacionades amb el baix nivell dels salaris i les condicions socials inadequades, segons les fonts del propi Ministeri d’Educació (MINED). El pagament d’hores extres, degudes a la necessitat d’impartir classes en dos torns, és un element crucial per tal de substituir les baixes retribucions. Com a professionals, els professors se senten exclosos de la presa de decisions i això s’agreuja per la manera en què aquesta professió es gestiona. El nombre de professores i de funcionàries en el sistema educatiu és molt reduït.
La pèrdua de professors i altres treballadors de l’educació s’agreuja dia a dia amb la sida. Actualment, la taxa d’infecció a escala nacional s’estima en el 15 % per a tots els grups d’edat i aquesta taxa podrà ser més alta en el futur entre estudiants i professors. Ara s’estan recollint més informacions al respecte, la qual cosa podrà treure a la llum més detalls a efectes de planificació, havent-se, mentrestant, de privilegiar activitats de divulgació, informació i educació en què professors i alumnes assumeixin el lideratge. Les metes de desenvolupament per al sector educatiu es veuran inevitablement afectades per la SIDA.
No obstant això, l’impacte d’aquesta pandèmia encara no està ben comprès ni totalment quantificat.
Molts professors formats i en formació abandonen el professorat seduïts per feines fora de l’educació que ofereixen normalment millors condicions laborals. La sida també reduirà el nombre de professors. L’actual qualitat de la gestió i del recolzament pedagògic i social als professors inhibeix encara més el desenvolupament de l’ensenyament secundari, ja que això afecta el seu estat moral, la seva feina i les possibilitats del ministeri de contractar i/o formar professors. Els actuals programes de formació són insuficients per graduar professors qualificats i en nombre suficient.

Recursos materials

La major part de les infraestructures es troben degradades i no es beneficien de manutenció des de fa anys. Es fa necessari realitzar una auditoria a les sales de classe, sales de professors i dels funcionaris, a les biblioteques, als laboratoris i als procediments de manteniment per poder avaluar les condicions de les infraestructures de les escoles. Les residències o internats estan degradats i superpoblats, no tenen seguretat ni condicions sanitàries per als alumnes interns, sent també molt elevat el risc de contraure malalties contagioses incloent-hi la sida.
Els materials d’ensenyament i aprenentatge són insuficients. Els professors de ESG-1, per exemple, tenen llibres, però moltes vegades els seus alumnes no disposen de mitjans per adquirir-ne. A la ESG-2 encara no s’han elaborat materials d’ensenyament-aprenentatge per al nou currículum, per això fa anys que tant els alumnes com els professors no disposen de material didàctic adequat i, en aquells centres que hi ha biblioteca, els materials recents són pocs o simplement inexistents. No és possible donar classes pràctiques de ciències a la majoria de les escoles, perquè els laboratoris es troben o en situació d’abandó o sense equipament, i la majoria de les vegades sense poder satisfer cap d’aquestes dues situacions.
El Ministeri d’Educació, responsable del sector, té dificultats per mantenir les infraestructures existents i, per tant, per crear-ne de noves però, si aquestes es realitzen per altres mitjans, hi aporta el professorat i es fa càrrec dels seus sous.
El ministeri treballa amb socis nacionals i internacionals per augmentar les oportunitats d’accés a l’aprenentatge.

Magoanine, As Mahotas i Albacine:

Magoanine, As Mahotas i Albacine són tres dels barris perifèrics de la ciutat de Maputo, capital de Moçambic i formen part del que s’anomena “el gran Maputo”.
Són barris on la població ha crescut exponencialment els darrers anys a causa, primer, de l’arribada de refugiats procedents de les zones on la guerra era més cruenta i, posteriorment, a la incorporació de famílies afectades per les inundacions de febrer de 2000.
Estan situats a uns 15 km del centre i tenen greus deficiències a tots els nivells perquè estan superpoblats.
Els seus habitants es dediquen, bàsicament, a la venda informal i a l’agricultura de subsistència. Només alguns d'ells treballen a Maputo, però els seus sous no són elevats.