Info: Txad
République du Tchad ; en àrab, Jumhuriya Tshad.
La capital és N’Djaména. Amb una superfície de gairebé 1,3 milions de Km2, te 10,1 milions d’habitants. La major part de la població viu a la zona sud del país. Les llengües oficials son el francès i àrab. A més, s’hi parlen més de 100 llengües i dialectes diferents. La moneda es el Franc CFA (Communauté Financière Africaine) 1€ = 655.957,00 FCFA (XAF).
L'esperança de vida es de 50,4 anys. La població desnodrida representa el 33%, la població analfabeta major de 15 anys, el 74,3%, i la població que viu amb menys d’1 dòlar al dia, el 54%. El nombre de metges per 100.000 habitants és de 4. Hi ha altes taxes de VIH. No hi ha dades referents a l’atur
Fins l'11 d'agost de 1960, el Txad era una província de l’Àfrica Equatorial Francesa. Els cartògrafs colonials la van convertir en un estat/nació artificial, sense un concepte d’unitat nacional que ha provocat i segueix provocant onades de violència que es repeteixen periòdicament. Hi manca un poder legítim i representatiu per a tots els txadians. Segons l’Informe sobre Desenvolupament Humà de PNUD (2007-08), publicat per les Nacions Unides, Txad ocupa el lloc 170 de 177 països estudiats. En el mateix informe, l’Estat Espanyol ocupa el lloc 13.
La meitat nord del país es troba al Sàhara i és una regió de desert rocós i àrid. Al centre, una sabana plana amb arbrat dispers dóna pas a una exigua regió extremadament fèrtil situada al sud.
Al sud-oest, el Logone i el Chari, els rius més importants, flueixen cap al llac Txad que en l’estació de pluges dobla la seva extensió.
Només el 2,9% del terreny txadià està cultivat. El terç meridional del país proporciona les dues collites comercials del Txad (el cotó i els cacauets) i collites per al consum local (mill, canya de sucre, tapioca, patates, mongetes, blat de moro, verdures, fruites i arròs que, a poc a poc guanya importància).
La cria de bestiar (boví, oví, cabrum,equí, camells i aviram) és important a la regió central i en algunes zones del nord.
Hi ha pesca al llac Txad i als riu Chari i Logone.
La franja nord d’Aozou és rica en urani i el natró és el mineral que més s’exporta. La gran esperança del Txad eren, potser encara ho poden ser, els rics jaciments de petroli trobats al sud, a la zona de Logone Oriental. El petroli que s’extreu actualment es fa arribar al mar a través d’un oleoducte que travessa Camerun. Les companyies multinacionals nord-americanes i franceses tenen acords draconians que fan que només el 15% dels ingressos produïts pel petroli quedin al Txad. Mals acords com els esmentats i un alt nivell de corrupció a tots els nivells, però principalment en els més alts, fan que l’economia es desenvolupi bàsicament al voltant de l’agricultura de subsistència.
Txad és un país sense sortida al mar i relativament inaccessible.
Només l’1% dels 33.400 Km de carreteres que té el país està asfaltat i no hi ha ferrocarril.
A la capital, N’Djaména hi ha l’únic aeroport internacional del país. 12 aeròdroms permeten l’arribada d’avions petits a diferents llocs del territori.
L’emissora de ràdio de la capital és de propietat pública i emet programes en francès, àrab i 8 llengües locals més. Com la TV, està sota control estatal.
Els serveis sanitaris, educatius o de qualsevol altra mena són molt precaris, en canvi hi ha cobertura per als mòbils.
La població es pot dividir en dos grans grups: els musulmans, que habiten la part nord del país, i els no musulmans, majoritàriament cristians i animistes negreafricans, que es concentren al sud. Un 25% de la població viu en zones urbanes i un 6% és nòmada. El grup ètnic majoritari és el sara. Les dones constitueixen més de la meitat de la població del país, però la seva situació jurídica i social no és bona ja que tenen accés limitat a serveis socials bàsics i pateixen manca d’oportunitats polítiques i econòmiques.
A la societat txadiana predomina la poligàmia, que és origen de conflictes permanents i de nombrosos abandonaments de dones i criatures. Les noies es casen molt joves (16-17 anys). La dot que l’home ha de pagar a la família de Localitat de Dono-Manga la dona, és essencial i valida el matrimoni. La cultura del Txad reflexa molt l’herència ètnica de la seva població negra però també evidencia les influencies rebudes de l’islam i de França.
Al 1885, després de la Conferència de Berlín, França es queda amb el Txad, però no l’ocupa fins al 1920. Llavors els pobles islàmics són durament reprimits i dominats.
L’any 1930, els colonitzadors introdueixen el conreu del cotó. Cada camperol rep una franja de terra i ha de produir una quantitat determinada de cotó, que és comercialitzada pels francesos. La destrucció de l’economia tradicional genera fam: sobra cotó i manquen aliments bàsics.
Al 1960, François Tombalbaye, que va guiar el seu país fins a la independència, fou nomenat primer president del país. Progressivament, dissol tots els partits polítics excepte el seu, el Partit Progressista Txadià, apropant-se progressivament a una dictadura. Els musulmans del nord es troben exclosos del govern i, al nord-est s’inicia una rebel•lió liderada pel Front d’Alliberament Nacional del Txad –FROLINAT- el primer grup rebel txadià,creat al Sudan i reprimit per les tropes franceses, que s’apodera de la regió desèrtica que suposa una tercera part del país però que compta amb tan sols un 6% de la població. Durant els anys següents el FROLINAT pateix diverses escissions que porten a la creació de diferents grups armats, com les Forces Armades del Nord (FAN) d´Issène Habré, i a un incessant cicle de conquestes i reconquestes del territori del nord del Txad entre els grups armats del nord i l’exèrcit del Govern. L’any 1969 Líbia s’ofereix com a mediador entre el Govern del president Tombalbaye i els rebels del FROLINAT i Gaddafi acaba infiltrant-se en una guerra en la qual sovint serà un dels principals actors. A principi dels anys 70, Tombalbaye porta a terme una política de reconciliació nacional que acaba al 1975 amb el seu assassinat i amb un cop d’estat que instaura el Consell Superior Militar i porta al general Fèlix Malloum al poder.
L’any 1974, Líbia ocupa 114.000 quilòmetres quadrats del territori del Txad, conegut com la Banda Aozou, basant-se en un tractat no ratificat signat per França i Itàlia l´any 1935, fet que és interpretat pel Govern de N´Djamena com un intent d’annexió per part de Líbia de tot el territori txadià. El Govern del Txad talla les relacions diplomàtiques amb Trípoli i presenta una queixa davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Al 1978 Fèlix Malloum es veu forçat a signar la Chartre Fondamentale , en la qual es garanteix un grau de poder compartit i 11 grups passen a formar part del govern. Es proclama Issène Habré, un tubu del clan del nord, primer ministre del Txad. França dóna suport a Hessène Habré que dirigeix del Forces Armades del Nord (FAN), enfront Goukouni Oueddei, president del FROLINAT que té el suport de Líbia. Defensa l’urani i el petroli descoberts als 60 i el seu interès estratègic pel Maghreb.
Al 1979 torna a esclatar un conflicte armat entre les FAN d´Habré i les forces armades governamentals (FAT). Les FAN obtenen el control de la capital i es forma el Govern d´Unió Nacional de Transició (GUNT), un Govern provisional que reuneix representants de diversos grups, entre ells FROLINAT, FAN i FAT. El líder del FROLINAT, Goukouni Oueddei, passa a ser el nou president del país. L’autoritat d´Oueddei és posada en entredit contínuament a causa dels desacords amb Habré, fins que s’arriba a un enfrontament en el qual Oueddei -amb l´ajuda de Líbia- derrota Habré. S’inicia una guerra civil en la qual intervenen grups polítics txadians, Líbia, Estats Units i França. Els enfrontaments es perllonguen durant els anys 80. L’any 1982 Habré reconquereix N’Djaména i és designat formalment president mentre Oueddei es dedica a formar un Govern rival en una altra part del país. El país, dividit novament, està en runes. Durant la presidència d´Habré s’estableix una dictadura que llançarà un resultat de més de 40.000 víctimes com a conseqüència dels seus enfrontaments amb els rebels d´Oueddei.
L’any 1983 alguns membres de les forces armades governamentals s’uneixen al FAN d´Habré per formar les Forces Armades Nacionals Txadianes (FANT) i, amb ajudes militars franceses i nord-americanes, poden reprimir les ofensives d´Oueddei, que continua comptant amb el suport de Líbia.
Al 1989, Txad i Líbia signen un acord referent als territoris del nord i la història es repeteix: un dels tinents fidels d´Habré, Idriss Déby abandona l’exèrcit i busca refugi a Sudan, des d´on entrarà a la capital l´1 de desembre de 1990 amb la intenció de cicatritzar les ferides provocades per un quart de segle de guerra civil, resoldre la fractura nord-sud i crear una unitat i identitat nacionals.
Al 1993 es crea el Consell Superior de Transició que ha de durar fins que es convoquin les eleccions, previstes per al 1994. El país comença un procés de democratització que permet l’obertura del Govern i el reconeixement de la llibertat de premsa, la legalització de diverses associacions de defensa dels drets humans, sindicats i un multipartidisme oficialment admès. S’adopta una nova Constitució i es creen els partits però les eleccions es van ajornant i el CST continua governant encapçalat per Déby. Finalment es celebren al 1996. Guanya el partit de Déby. Malgrat els objectius democràtics promesos, el seu règim és sospitós de corrupció, reprimeix sistemàticament tota rebel•lió, suspèn associacions de drets humans, canvia constantment el govern… L’oposició no disposa d’un estatus real en el Govern, ja que no té espai de llibertat ni veu en els mitjans de comunicació; de fet, molts partits han decidit que l’única manera d’exercir pressió sobre el règim de Déby és l’ús de la força. Youssouf Togoimi, líder del Moviment per a la Democràcia i la Justícia del Txad (MDJT), és un exministre que ha deixat la política per prendre les armes i fer front al Govern. La zona del Tibesti és la més problemàtica i la que ha estat notícia pels enfrontaments armats entre el govern i els dissidents.
L’any 2001, el país afronta noves eleccions en un context de denúncia per la conculcació dels drets socials, polítics i econòmics de la seva ciutadania. Malgrat les nombroses acusacions de frau per part de tota l’oposició, Déby és ratificat. El parlament del Txad és unicameral i consta de 125 membres triats, per primer cop per sufragi universal, al febrer de 1997. Tot i que la participació de la dona en la política ha anat millorant, actualment només el 6,5% dels parlamentaris són dones.
L’any 2006 les eleccions són boicotejades pels principals grups opositors, que no es presenten.
Amb tot, Txad continua sent un estat sense dret. Encara hi ha guerrilles molt actives al nord i nord-est del país on, a més, la presència d’un important nombre de refugiats a causa del conflicte de la regió del Darfur crea conflictes en comunitats d’acollida vulnerables perquè minva la disponibilitat d’uns serveis socials bàsics que ja són molt deficients. Al sud del país s’ha arribat a acords amb alguns grups rebels que s’ha integrat a l’exèrcit i a la vida política.
Regió de La Tandjilé.
Situada al sud-oest de Txad, la capital es Laï. Amb unae xtensió de 18.000 Km2 i uns 600.000 habitants (7% de la població del Txad), la densitat de població es de 25 habitants per Km2. Està dividida en 27 cantons encapçalats cada un pel seu Cap de Cantó (administració tradicional), dirigida per un Governador i constituïda per dos Departaments: la Tandjilé Est i la Tandjilé Oest (administració moderna), separats pel riu Logone.
Es tracta d'una regió de relleu pla, exceptuant els altiplans anomenats “koro” que estan situats al sud. Es una terra de boscos clars i de sabana arbòria o d’herba, poblada per espècies majors amenaçades per la caça furtiva: gaseles, antílops, búfals, elefants, estruços... Als rius Logone i Chari hi ha hipopòtams. El clima es tropical, caracteritzat per l’alternança de dues estacions, una de seca i una de plujosa, que va de maig a octubre, relativament favorables a les activitats agrícoles.
Destaca l'agricultura amb dos tipus de sòls, els secs, els inundables i els inundats. Els secs son aptes per al cultiu del cotó (la renda del qual cobreix necessitats familiars com ara l’escolarització, la salut, el vestit...) o d’aliments com mill, sèsam, blat de moro, “sorgho”... Els terrenys inundables son aptes principalment per al cultiu de l’arròs (l’anomenat allà “petroli blanc”), el béré-béré... Els terrenys submergits pels desbordaments dels rius Logone i Tandjilé i per altres cursos d’aigua menors, estan reforçats per les pluges en l’estació humida. També hi ha cultius d’horta.
La ramaderia està basada en la cria de bestiar boví, caprí, oví, porcí i aviram. Els bous (zebús) s’utilitzen com a força de tracció en el conreu i el transport. Fenòmens naturals, com ara l’erosió i la desertificació, i accions humanes, com ara la crema de boscos amb l’excusa de la cacera tradicional o l’adob de terres amb cendres, frenen la producció agrícola de la regió. Els agricultors i els ramaders, a més, s’enfronten a epidèmies, escassetat de veterinaris, robatoris a mà armada i conflictes amb els ramaders transhumants de N’Djamena a Kélo.
La pesca contínua és exercida per professionals que venen els productes per després comprar cereals. Els pescadors temporals són agricultors que pesquen per a l’autoconsum. La tècnica, tant dels uns com dels altres és molt rudimentària: es realitza amb piragua i amb xarxes artesanals de baixa qualitat. Darrerament s’han desenvolupat activitats de secada i fumat de peix.
En quan a l'artesania, hi ha presència de ferrers, ceramistes, pirogravadors, fusters, corders i sastres. Els ferrers són els més nombrosos i ofereixen peces de recanvi per a arades i carretes a preus econòmics. El seu problema és que no sempre poden disposar de matèries primeres.
L'Indústria, lligada a l'agricultura, està representada pel cotó, introduït l’any 1928 que proporciona el 75% de les exportacions del país y manté unes 300.000 famílies de la reduïda zona que va des de Bongor fins a Sarh. Les collites són comprades per la Coton-Tchad (única fàbrica de desgranat del cotó de la Tandhilé) que li treu les llavors i l’embala per a exportar-lo. També fabrica oli i sabó a partir de les llavors. La indústria té la seu a Moundou, que és la capital econòmica de la regió. Al 1993 va tancar l’única fàbrica que espellofava arròs i ara només hi ha alguns molins que pertanyen a particulars o a agrupacions d’agricultors.
La canya de sucre, que es conrea al llarg dels rius Logone i Chari, es transforma en sucre a la fàbrica de la SONASUT (Société Nationale Sucrière du Txhad) que es troba a Sarh.
El comerç està centrat bàsicament en els productes agrícoles i en productes manufacturats de primera necessitat (sal, sabó, sucre, benzina al detall ...).
Cal destacar la importància dels mercats setmanals dels diferents pobles. Aquests mercats afavoreixen la trobada i l’intercanvi comercial de la població però també provoquen baralles, malbaratament de béns i diners, alcoholisme...
La infraestructura de comunicacions i de transports cap al mercat prop de Beré és pèssima i dificulta,i en algunes èpoques impossibilita, els intercanvis comercials. Tot i això, cal dir que hi ha diferents projectes de construcció de ponts sobre els rius Logone i Tandjilé, que milloraran la comunicació entre la Tandjilé Est i la Tandjilé Ouest i que la construcció d’un d’aquests ponts ja ha començat.
En aquesta zona de Tandjilé Ouest, hi ha extracció de petroli.
La regió de La Tandjilé abraça més de 20 grups ètnics diferents. El nombre de membres de cada ètnia varia en funció del pes demogràfic de les subprefectures i del repartiment espacial local que té en compte, sobretot, la història de cada terra. Les més representatives són: “Mesmé, Zimé, Marbà” (27,7%) ; “Gabri, Kabalaye, Natcheré” (26,2%) i “Goulaye, Ngambaye” (20%). La Lelé suposa, ella sola, el 13,9%. Les altres ètnies són minoritàries. Menys de l’1% dels habitants de la zona són estrangers.
L’organització social del Txad és de dos tipus:
-Tradicional.
Basada en la família en el sentit més ampli (clan). La gestió és col•lectiva i participativa en el sí d’una estructura patriarcal. Això es reflecteix en el sistema educatiu tradicional (temps de la iniciació) i en els moments importants per a la família (naixements, casaments, enterraments, festes, gestió de conflictes...). S’observa una tendència al treball comunitari i a la solidaritat. S’organitzen en grups a l’hora de realitzar tasques agrícoles, de cacera, de pesca... amb la finalitat de crear fons de solidaritat, per a organitzar festes populars ... Aquestes organitzacions socials espontànies tenen un important paper en el poble. La gestió de les activitats està confiada als diferents caps tradicionals que exerceixen certa influència –positiva o negativa- sobre les activitats socioeconòmiqes de les organitzacions camperoles. Els caps de la terra, de l’aigua, dels boscos, del poble, de la iniciació ... són garants de les tradicions i tenen la funció de mantenir l’equilibri de la societat.
Els caps del cantó i de poble són auxiliars de l’administració moderna.
Els caps de la terra ofereixen sacrificis per protegir el poble d’epidèmies, beneeixen la caça, les collites, invoquen els esperits de l’aigua i de la sabana per tal d’evitar accidents ...
Els caps de la iniciació s’ocupen dels rituals mediàtics i vetllen per l’educació i la formació de la societat tradicional.
Hi ha també caps que s’encarreguen de beneir les llavors i les collites, que ofereixen sacrificis als déus creant harmonia en la societat tradicional.
La tradició, però, també presenta aspectes que afavoreixen poc les accions de desenvolupament. Per exemple: les dones no solen ser associades a les instàncies de decisió colze a colze amb els homes, es mantenen alguns tabús alimentaris...
-Moderna.
Orientada al desenvolupament social de la persona en el seu entorn. S’observa la presència de cooperatives i associacions; sorgeixen moviments educatius i recreatius per a joves; la població s’organitza en comitès de salut, associacions de pares d’alumnes, comitès de defensa i promoció dels drets humans... La regió ha estat molt de temps marcada per diferents organismes (ONDR, PASS, UNICEF...) i ONG (World Vision, BELACD de Laï...).
El que caracteritza aquesta organització social de tipus modern és la presa de consciència de la població, que pren un paper actiu en la recerca d’una millora de la seva qualitat de vida fixant objectius i formalitzant activitats en concert amb les autoritats administratives. Així han nascut diverses associacions de desenvolupament en pobles, cantons, subprefectures, departaments...
Aquesta administració moderna coexisteix amb les antigues jerarquies de caps tradicionals que tenen autoritat per regular la vida de cada dia i els litigis.
La regió té un greu problema d’insalubritat: deixalles plàstiques i residus de tota mena s’escampen pels carrers de ciutats i pobles. Aquest problema, accentuat per l’absència total de carrers asfaltats, es duplica a l’estació de les pluges ja que l’aigua escampa els detritus pertot, afavorint l’aparició de malalties i d’epidèmies.
Les religions dominants, que exerceixen una influència gens desestimable sobre els comportaments de la població, són:
-cristianisme: 81,9% (52% catòlics i 30% protestants)
-islamisme: 10,4%;
-religió tradicional: 7,4%;
-altres: 0,3%.
Tot i les taxes de cristianisme i d’islamisme, es constata la pràctica de cultes ancestrals com ara l’endevinació, la iniciació, la bruixeria, la màgia...
Ciutat de Kélo
La ciutat de Kélo és una de les ciutats més importants del sud i la 5a en importància de tot el país. Es troba al Departament de la Tandjilé Oest, dirigit per un Prefecte i constituït per nou subprefectures: Beré, Dafra, Delbian, Déressia, Dono-Manga, Guidari, Kélo, Laï y Ndam. La capital administrativa és Laï.
Kélo es troba en la principal via de comunicació del país –i l’única asfaltada! – que uneix la capital del país (N’Djamena) amb Moundou, que és la ciutat econòmica de la regió i la 2ª en importància del país. Entre totes dues, a 400 Km de N’Djamena i a 100 de Moundou, es troba Kélo. Per Kélo passa també la carretera que va des de Camerun fins a Moundou. És la via per la qual es transporten la major part dels productes manufacturats que busquen la sortida al mar a través de Camerun. A Kélo hi ha les autoritats administratives i els delegats d’alguns ministeris. D’entre ells, el Delegat del Ministeri d’Educació que va donar suport a la creació de l’escola L’Esperance, impulsada –entre d’altres- per la BELACD de Laï i ADANE.
Disposa d’un hospital, d’un liceu (2n cicle d’estudis secundaris) i d’alguns col•legis de primer cicle, a més de vàries escoles de primària. La ciutat de Kélo té uns 65.000 habitants dels quals un 60% són menors de 25 anys i, com que és una cruïlla de camins, és un mosaic representatiu del país ja que atrau població del nord -generalment musulmana i comerciant- que compra terres als del sud –agricultors i ramaders- i s’instal•la en un entorn social i religiós diferent. De moment, però, aquest fet no genera problemes greus. Problemes socioeconòmics com la recerca de treball, l’elevat cost del dot que la família del futur marit ha d’oferir a la família de la núvia per celebrar el matrimoni, l’opressió de les autoritats locals, la recerca de feina o la voluntat de continuar els estudis... amenacen contínuament la població de la ciutat ja que provoquen l’èxode rural dels joves cap a la ciutat, que és una ciutat important i té liceu.
D’altra banda, la seva condició de ciutat comercial fa que sigui una ciutat amb molt de trànsit, amb totes les lacres que això comporta a nivell de delinqüència, presència de nens de carrer... La destil•lació i venda de cervesa casolana i d’altres derivats de l’alcohol com a mitjà de subsistència fa que hi hagi altes taxes d’alcoholisme tant entre els homes com entre les dones. Una altra font d’ingressos és la prostitució que està disparant la presència de la SIDA, sobretot entre la població jove.
Altres aspectes destacables que ens ajudaran a situar-nos:
- La ciutat té aigua potable però, abans de consumir-la, cal bullir-la i filtrar-la.
- No hi ha electricitat ni a les cases, ni als carrers.
- No hi ha clavegueres, ni res que s’hi assembli i no hi ha servei de recollida d’escombraries.
- No hi cap carrer asfaltat ni, en general, existeix res que els identifiqui. No hi ha servei postal. - No hi ha cap entitat bancària. La més propera es troba a Moundou (a uns 100 Km).
- Tot i que hi ha cobertura de mòbil, no hi ha accés a Internet.
- De Kélo a Laï hi ha uns 60 Km que transcorren per una pista molt transitada que travessa dos rius que s’han de passar amb un “bac” (plataforma flotant amb motor) perquè no hi ha ponts.
